Habitatge

• Reforçar la mediació i els ajuts al pagament del lloguer per facilitar l'accés i el manteniment de l'habitatge

Prevenir és el millor mecanisme per afrontar les situacions de risc de pèrdua de l’habitatge. Per fer-la efectiva, la ciutat disposa de diferents mecanismes que cal aprofundir: informació, mediació i ajuts.

• Evitar la substitució d'habitatges i protegir als residents

Barcelona ha d'afavorir el manteniment de l'habitatge habitual i la possibilitat que els veïns i veïnes puguin seguir vivint als seus barris. La pressió del turisme i altres usos no residencials incrementa els preus i redueix els habitatges disponibles.

• Incrementar el parc públic d'habitatge

Disposar d'habitatge assequible és essencial per donar resposta a les necessitats residencials de la població que no pot accedir al mercat lliure. Cal fer un pas endavant en la capacitat de promoció de nou habitatge públic assequible a Barcelona, orientat principalment al lloguer.

• Mobilitzar el parc privat cap a l'habitatge assequible

La mobilització d'habitatge privat permet disposar d'habitatge assequible de manera dispersa pels barris, en zones on es disposa d'escàs habitatge amb protecció oficial tot evitant la concentració de poblacions en situació de vulnerabilitat.

• Desenvolupar una política activa de rehabilitació que potenciï els entorns més vulnerables

Els problemes de manteniment de l'habitatge afecten especialment a les unitats de convivència amb menys recursos, de manera que l'augment de les desigualtats socioeconòmiques suposa l'augment de les diferències entre les condicions residencials. Per contrarestar aquests efectes caldrà centrar els ajuts públics en la població amb menys recursos i en els entorns territorial més degradats.

• Contribuir a la garantia de la funció social de l'habitatge i evitar-ne els usos anòmals

L’Administració ha de vetllar perquè un habitatge compleixi amb la seva funció social, és a dir, perquè aporti a les persones que hi resideixen l’espai, les instal·lacions i els mitjans materials necessaris per satisfer les necessitats habitacionals. L’Administració té el deure d’impedir usos anòmals com habitatges que no es troben en un estat adequat de conservació, desocupats de manera permanent i injustificada, o habitatges sobreocupats.

• Preparar la ciutat per a l'envelliment de la població

La població barcelonina està vivint un procés d’envelliment que, segons les projeccions demogràfiques, s’accentuarà en el anys vinents. Cal preparar la ciutat per afrontar aquest procés amb actuacions per a què les persones grans puguin allargar al màxim l'estada als seus habitatges i alhora generar habitatges  amb serveis on poder-se traslladar.

La capacitat de revertir i prevenir l’emergència habitacional serà clau per garantir una Barcelona socialment justa i equilibrada. Per aconseguir-ho és necessari, no només atendre la situació present, sinó també establir les bases de futur que impedeixin situacions com l’actual on milers de persones s’han vist abocades a la pèrdua del seu habitatge. Així doncs, serà necessari atendre tant les problemàtiques actuals com aquelles noves que ja es detecten i que en els anys vinents augmentaran la seva presència, com ara l'augment de la diferència entre la capacitat econòmica derivada dels sous i el cost de l'habitatge de lloguer o l'envelliment de la població.

En aquest sentit, les principals línies d’actuació són:

• Prevenció de l’exclusió residencial
• Atenció a les persones en procés de pèrdua de l’habitatge
• Atenció a les persones que no poden accedir a un habitatge digne

L’habitatge és un element essencial de la ciutat que dóna forma i identitat als seus barris. Cal protegir l’ús d'habitatge habitual de la pressió d’altres usos (com el turisme, les oficines o els serveis), especialment intensa en determinades àrees de la ciutat, i evitar les disfuncions derivades de l'excessiva presència d'usos diferents de l'habitatge.

Cal revertir també els usos anòmals que s’estan donant en alguns pisos, especialment la presència d'habitatges buits i desocupats, així com l'infrahabitatge o la sobreocupació. Així doncs, cal impulsar mesures perquè els barcelonins i les barcelonines puguin seguir vivint als seus barris i la població de rendes baixes i mitges no sigui expulsada per motius econòmics d'alguns entorns de la ciutat.

És bàsic, per tant, el paper de l’Administració com a garant del bon ús dels habitatges a través de mesures de foment o, en cas necessari, també amb mesures de sanció del mal ús i la desocupació. A la vegada caldrà optimitzar el bon ús del parc públic del qual disposa la ciutat.

En aquest sentit, les principals línies d’actuació són:

• Mobilització dels habitatges buits
• Manteniment de l’ús residencial i els residents
• Millora del coneixement i gestió del parc públic

Barcelona ha d’ampliar el seu parc d’habitatge públic per atendre les necessitats d’habitatge de la població. La llei 18/2007 del Dret a l'Habitatge estableix, a l'article 73, l'objectiu de Solidaritat Urbana pels municipis amb demanda forta i acreditada, entre els quals s'inclou Barcelona. D'acord amb aquest objectiu, Barcelona hauria de disposar l'any 2027 d'un parc mínim del 15% dels habitatges principals destinat a polítiques socials, el que correspondria a prop de 100.000 habitatges. La situació actual, pel que fa al parc destinat a polítiques socials, no fa possible preveure que en l'escenari d'aquest Pla sigui possible aconseguir aquest objectiu, ja que actualment es pot estimar en 50.000 el parc destinat a polítiques socials existent.

El nou parc d'habitatge assequible s'haurà de generar amb unes característiques especifiques:

• Caldrà diversificar els mecanismes per ampliar el parc d’habitatge assequible (més enllà de la producció de nou habitatge) perquè aquests habitatges es distribueixin de la manera més equilibrada possible pels diferents districtes de la ciutat i evitar aprofundir les diferències en relació a la dotació d'habitatge social entre els barris de la ciutat.
• Els nous habitatges han de poder atendre tant les emergències (vinculades als processos de pèrdua d’habitatge per desnonament d’hipoteca, lloguer o ocupacions a precari), com la població amb greus dificultats per mantenir el seu habitatge (o que ni tan sols han pogut accedir a un habitatge i resideixen en pisos compartits, espais no adequats o que no disposen de llar) i a la població amb ingressos mitjans que igualment té dificultats per accedir a un habitatge lliure.
• Es concentraran esforços en els règims de tinença que garanteixin el seu manteniment com a habitatge assequible al llarg dels anys.
• Es valorarà el tipus de promocions a desenvolupar pel que fa al tipus de beneficiaris, nombre d'habitatges, tipologies, flexibilitat, materials, origen de la propietat i agent promotor, entre d'altres.

En aquest sentit, les principals línies d’actuació són:

• Augment del parc públic actual
• Extensió i millora dels ajuts al lloguer
• Mobilització d’habitatge privat cap a l’habitatge assequible
• Impuls del mercat social

Disposar d’un parc residencial en bon estat és essencial per garantir la qualitat de vida de tots els residents de la ciutat. A Barcelona, la rehabilitació, la millora i l’actualització del parc residencial és el camí per aconseguir-ho, alhora que permetrà garantir la qualitat i seguretat del patrimoni arquitectònic; iniciar la transició energètica, afavorint l’eficiència, l’estalvi i la generació d’energies renovables; i revertir les desigualtats, a través de la millora de l’habitabilitat i de l’accés als serveis bàsics.

La política de rehabilitació desenvolupada fins ara, s'ha centrat en la millora del paisatge urbà i els elements comuns dels habitatges especialment façanes, accessibilitat i la seguretat estructural, però s’ha atès en menor mesura les necessitats de les persones que residien als habitatges i les dificultats d’intervenció derivades de la seva situació socioeconòmica. Aquesta política ha permès una important millora de la imatge de la ciutat i del parc edificat, però certs entorns de la ciutat, on resideix població de rendes baixes, segueixen concentrant les principals problemàtiques vinculades a l’estat dels habitatges i cal desenvolupar nous mecanismes d'actuació per poder-hi donar resposta.

Per millorar el parc actual caldrà desenvolupar actuacions en tres línies bàsiques:

• Ampliació del coneixement de l’estat del parc d’habitatges privat
• Establiment d’una política de rehabilitació amb un enfocament més social
• Millora de la capacitat d’intervenció de la política de rehabilitació