“Estem lluitant per aconseguir canvis en el lloguer i acostar Barcelona als models de Viena o Berlín”

22/03/2019 - 09:57

Habitatge. Experts debaten al FHAR sobre diferents fórmules per generar lloguer assequible, per regular el mercat de l’habitatge i combatre la gentrificació

El Fòrum d’Habitatge i Rehabilitació (FHAR) ha arribat al final de tres dies de debat i reflexió amb una taula rodona sobre la generació de lloguer assequible. Al debat hi ha participat Bojan Schnabl, membre de la unitat de recerca en Habitatge de l’Ajuntament de Viena; Reiner Wild, director executiu del Mieterverein Berlin; Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogaters de Barcelona i Elga Molina, investigadora de la Càtedra d’Habitatge de la URV.

La periodista i escriptora Cristina Fallarás, que ha moderat la darrera taula rodona del FHAR, ha iniciat la sessió qualificant el fòrum com “una de les trobades més importants i interessants de les nostres vides, perquè allò que ens identifica és el lloc on vivim, el barri i la casa que ocupem”.

“Donat que la ciutat i l’habitatge son el que ens identifiquen, podem dir que tenim problemes d’identitat”, ha reflexionat. Fallaràs ha assenyalat també que un dels problemes més importants que aborda ara el dret a l’habitatge és el que té a veure amb el lloguer.

  

Regulació del lloguer per oferir més garanties

Tot seguit, Elga Molina, investigadora de la Càtedra d’Habitatge de la URV, ha explicat els principals elements que al seu parer caldria canviar a la Llei d’Arrendaments Urbans seguint el model del que s’aplica en altres països europeus.

Espanya té una de les taxes més baixes de lloguer a Europa, en canvi al Nord i est d’Europa les taxes ronden el 60%, i son aquests països els que tenen regulacions més sofisticades. Segons Molina, al nostre país es dona una “estigmatització del lloguer”, on aquesta fórmula d’accés a l’habitatge sembla l’última alternativa

Molina ha dit que al llogater caldria oferir-li “estabilitat, flexibilitat i assequibilitat”. Mirant el que es fa en altres zones d’Europa, es pot veure que en molts llocs existeixen contractes indefinits amb un mecanisme de revisió.

De cara a l’arrendador, cal garantir-li que el dipòsit es suficient, així com el possible dret de retenció i també l’inventari obligatori, el document que recull l’estat real dels béns que es troben a l’habitatge. El que més preocupa a l’arrendador “és la recuperació de l’habitatge”, ha explicat la investigadora. En aquest cas, se li ha de poder “oferir un procés àgil, tals com tribunals especialitzats, tribunals arbitrals com els que funcionen a Àustria o bé els processos de mediació”.

Per altra banda, el tema de la renda és un altre factor que caldria regular com a garantia per arrendatari i arrendador. Molina ha presentat diferents formes de regulació de la renda modèliques que es porten a terme a països com França o Alemanya, així com les fórmules per actualitzar el lloguer que es paga que s’apliquen a fan a Suïssa o França.

Per últim, Molina ha parlat del registre de lloguers, on s’hi inscriuria el contracte de lloguer, seguint un model que s’aplica a molts països d’Europa, on també es creen registres de males pràctiques.

Molina també ha assenyalat que cal incentivar la rehabilitació com un altre aspecte que la regulació hauria de tenir en compte, sobretot si el que es pretén es fomentar els contractes de lloguer de llarga durada.

 

La gestió de l’habitatge a Viena

Bojan Schnabl, membre de la unitat de recerca en Habitatge de l’Ajuntament de Viena, ha comparat com fa uns anys amb l’inici de la crisi de l’habitatge es va crear un estat de xoci en canvi ara la gent comença a parlar i mobilitzar-se pel defensar el seu dret. “Hem de saber cap a on volem anar”, ha dit, apuntant alguns reptes com ara promoure la planificació urbana per generar l’habitatge social o impulsar la rehabilitació.

Schnabl ha explicat el cas de Viena, ciutat que compta amb cent anys de tradició en l’habitatge social i un percentatge del 45% de lloguer. “No son apartaments per als pobres sinó una de les múltiples opcions d’habitatge”, ha defensat. Segons el ponent, Viena ha tingut la sort de poder emetre noves lleis i oferir ajuts per a la rehabilitació, a més de comptar amb mecanismes de control, factors que contribueixen a promoure l’habitatge social.

El representant de l’ajuntament vienès també ha descrit l’ecosistema de l’habitatge a la seva ciutat, on funcionen diferents models d’ajuts, programes i també entitats i associacions amb afany de lucre reduït que treballen per promoure habitatge social. Una de les apostes més importants que ha fet la ciutat austríaca és la de la rehabilitació.

Pel que fa a les polítiques d’habitatge, ha dit que “si volem habitatge assequible, calen diners”. Schnabl s’ha mostrat partidari de promoure impostos específics per la promoció de l’habitatge públic. Tot seguit ha explicat els diferents tipus d’ajut al lloguer.

 

El sindicat de llogaters de Berlín

Reiner Wild, director executiu del Mieterverein Berlin, ha presentat el sindicat de llogaters de Berlin, fundat el 1888 i amb 70.000 socis. Aquest sindicat ofereix assessorament legal en diferents oficines repartides per la ciutat. A banda, “intentem demanar als polítics mesures de protecció als llogaters”.

Berlin comparteix els problemes d’habitatge d’altres ciutats europees, amb un augment de la població de 40.000 persones per any. Els lloguers han pujat un 100% en els darrers deu anys, mentre que la renda s’ha mantingut molt baixa. “S’està parlant de posar un topall al preu del lloguer per a tot el parc d’habitatge”.

Berlín també debat actualment com ampliar l’estoc d’habitatge sense ànim de lucre, promogut per cooperatives i altres organitzacions. “És molt important tenir més habitatge social”, ha valorat. En aquest sentit, ha fet referència al referèndum que Berlín vol promoure per aprovar l’expropiació de pisos de grans immobiliaris i convertir-lo en lloguer social.

Berlín és la ciutat amb més llogaters d’Europa, un 85% de la població.  Les lleis del lloguer a Alemanya van sorgir com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial. Les primeres lleis públiques daten del 1917. Després de la Segona Guerra Mundial es va donar un problema d’escassedat d’habitatge i el govern va començar a finançar el lloguer.

Wild ha donat detalls de la llei que regula actualment el lloguer, com per exemple que els contractes son indefinits: “això ofereix una situació molt més segura als llogaters”. La llei també fixa un topall al preu del lloguer, que no pot ser més del 10% de la renda bàsica. Tot i això, permet un increment del preu del lloguer si es fan obres de rehabilitació o millores d’eficiència energètica. Malgrat tot, Wild creu que en la situació de crisi del lloguer, aquest topall “s’ha de revisar perquè ara no acaba de funcionar”.

 

El sindicat de llogaters de Barcelona

“Que avui es parli de bombolla del lloguer és un triomf de la gent que està organitzada”, ha dit Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogaters de Barcelona. Ha explicat que el sindicat és un grup de gent auto-organitzada per plantar cara a l’abús en l’habitatge a través de la desobediència i la lluita col·lectiva.

Durant l’any i mig d’existència del Sindicat de Llogaters, ha explicat, “hem desobeït la Llei d’Arrendaments Urbans”, que està “a anys llum dels models de Viena o Berlín. Segons Palomera, a Espanya es fan “polítiques orientades as fer de l’habitatge una mercaderia beneficiosa per algunes minories”.

Per Palomera, “Barcelona és una ciutat avanguardista plena de gent valenta que planta cara a la por i lluita quan el volen fer fora del seu habitatge”. En un any i mig, unes 1200 persones que s’han plantat davant de propietaris que els volien fer fora o augmentar el preu del lloguer.

“Creiem que la negociació col·lectiva s’ha de portar al camp de l’habitatge”, ha dit Palomera, que ha explicat que es troben que hi ha molts llogaters amb problemes que tenen en comú al mateix propietaris: “en aquests casos intentem forçar la negociació col·lectiva”.

Des del sindicat també intenten construir comunitats de llogateres, cosa que actualment no està contemplada per la llei, a diferència de les comunitats de propietaris.  “Estem lluitant per aconseguir canvis en el lloguer per acostar Barcelona als models de Viena o Berlín”, ha explicat Palomera.

 

La reivindicació d’un índex de preu del lloguer

En aquest sentit, estan promovent canvis estructurals que passin, per exemple, per la regulació de preus. “No és la panacea però tampoc és l’apocalipsi, com ens volen fer creure alguns”, ha afegit. Segons el membre del sindicat de llogaters, cal explicar que desmuntar els controls de preus ha fet augmentar els preus tant a Europa com als Estats Units.

El Sindicat de Llogaters proposa que l’índex de preus no sigui un índex de mercat sinó d’accessibilitat als preus de l’habitatge. Els preus impulsats per la Generalitat, ha lamentat Palomera, “està legitimant els preus del mercat”. “L’administració no pot sacralitzar el mercat, sinó que ha de construir índex que incorporin criteris socials”, ha reclamat. Per últim, ha reclamat que l’índex de preus sigui d’obligat compliment.

 

Lluitar contra la gentrificació

“La gentrificació, quan es parla d’habitatge, es produeix quan la diferencia entre els preus i salaris locals fa que els ciutadans perdin el dret de viure un els agradaria”. Així ha definit el regidor d’Habitatge i Desenvolupament Local de l’Ajuntament de Lisboa, Rui Neves Bochmann Franco, el concepte de gentrificació, que afecta la capital portuguesa amb força virulència.

La gentrificació ha estat el tema d’una altra de les taules rodones en la darrera jornada del Fòrum d’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona, i que també ha comptat amb la participació de David Bravo, arquitecte i assessor de l’Ajuntament de Barcelona i Núria Benach, professora titular de Geografia de la UB i membre d’Espais Crítics.

“Hi ha certa bombolla amb la gentrificació, el terme omple titulars però també posa a l’agenda pública temes que fins ara estaven ocults com el de la segregació espaial”, ha explicat al seu torn l’arquitecte David Bravo.

La gentrificació, que es produeix en entorns urbans, “està provocant que el repartiment de l’espai sigui desigual i les classes populars es veuen expulsades a situacions perifèriques”, ha explicat Bravo. També afecta a la mixtura d’usos, per la qual en els barris hi haurien de conviure diferents tipus d’activitats.

Benach ha assenyalat les contradiccions relacionades amb la gentrificació. Per exemple, el fet que el creixement econòmic comporti també un augment de la desigualtat social o que la renovació teixit urbà suposi també la destrucció del patrimoni.

 

El cas de Lisboa

Bochmann Franco ha relatat com afecta la gentrificació a la capital portuguesa. En els darrers anys, Lisboa ha anat perdent població, passant d’1 milió a només 500.000 persones, en part per la pressió turística.

Després de la revolució del 1974, Lisboa i la seva àrea metropolitana va aplegar 2 milions de persones immigrants, i la zona es va haver d’adaptar per acollir aquesta població, amb habitatge força precari. Des de finals dels anys 90 es va fer un esforç per impulsar l’habitatge social, amb 25.000 habitatges que es van promoure per erradicar el barraquisme. Actualment l’Ajuntament és propietari del 20% de l’habitatge de la ciutat.

En els darrers anys, Lisboa ha experimentat un creixement econòmic molt important gràcies al turisme. L’any passat la ciutat va rebre 20 milions d’habitants i el turisme està creixent un 10% anual. Això fa que el turisme tingui massa influència en l’economia de la ciutat i ha disparat la inflació en el preu de l’habitatge.

Sobre com fer front a la gentrificació, Bochmann Franco ha dit que “cal conèixer les causes per trobar les solucions”. “Si entenem que la causa és la gran diferencia entre la rendibilitat de llogar la mateixa propietat a llarg o a curt termini, una solució en primer lloc seria modificar els impostos i fer-los pagar a les plataformes com AirB&B”, ha afirmat.

Un altre aspecte important és aconseguir que el cost de l’habitatge suposi un cost equilibrat per les famílies. Segons el regidor de Lisboa, avui en dia professionals com ara mestres o infermers no es poden permetre pagar un lloguer a la ciutat.

 

La gentrificació a Barcelona

Al seu torn Bravo ha lamentat que les administracions públiques no disposin de dades per veure en temps real l’evolució de la “metàstasi” que suposa la gentrificació. “Encara no podem creuar el padró amb el cadastre”, s’ha lamentat. “Cal salvar aquest gap per diagnosticar el problema”. Per Bravo també és fonamental tenir clar què és habitatge públic i quines defenses tenen els municipis per protegir-lo.

Per altra banda, l’arquitecte ha dit que “la gentrificació requereix una mirada molt més complexa i transversal, dins una mateixa administració no ha de dependre des d’urbanisme o turisme, sinó que ha de ser transversal. I també entre administracions”.

“És necessari un canvi de paradigma en el model urbanístic de ciutat”. Bravo ha explicat que els centres històrics, que als anys 80 eren guetos socials i la gent en fugia, ara acullen centres culturals i son llocs atractius on tothom vol tornar.

“El dret a l’habitatge no és abstracte sinó que és projectable”, ha dit Bravo reclamant que es pensi la ciutat segons nous paràmetres. “Hem de fer els nous desenvolupaments socials més compactes entre mitjaneres”, ha dit, posant com a exemple que a Barcelona hi ha molts espais on encara es pot construir un barri mixt i compacte, com per exemple a Montjuic.

 

El paper dels moviments socials

Un altre dels temes del debat al voltant de la gentrificació ha girat al voltant del paper que juguen els moviments socials en la lluita pel dret a l’habitatge.

L’organització en moviments socials i cívics ha de servir per emprendre accions, cosa que ha passat tant a Lisboa com a Barcelona. “Ens hem de poder organitzar, per exemple amb una cooperativa, per passar a l’acció i començar a ser part de la solució”, ha dit Bochmann Franco, que defensa que “s’han de presentar alternatives i solucions legals”.

Per Bravo, el paper de moviments socials “és fonamental”, i això s’ha vist a Barcelona, on la lluita per aconseguir el 30% d’habitatge protegit o el dret de tempteig i retracta és la resposta, en part, a la pressió feta per lobbys veïnals i socials.

Comparteix aquest contingut