15/12/2016 - 22:49

Redacció

L’habitatge: una eina d’empoderament

Polítiques d'habitatge. El regidor d'Habitatge, Josep Maria Montaner, assisteix a la presentació d'un estudi comparatiu sobre polítiques d'habitatge a diverses ciutats d'Europa i Amèrica.

El regidor d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, Josep Maria Montaner, ha participat avui en la presentació del Qüestions d’habitatge: Polítiques comparades d’habitatge, on ha reivindicat l’habitatge com a element distintiu de les cultures i com a “eina d’empoderament” de la societat.

“Cada cultura es coneix, cada cop més, per les seves polítiques d’habitatge. Quan coneixem com viu la gent, on viu: en cases particulars, en cooperatives, en ciutats obertes o tancades… tot plegat ens explica molt més com és aquesta societat” ha assegurat Montaner en un acte a la seu del Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers de l’Edificació de Barcelona (CAATEEB).

El número 20 del Qüestions d’Habitatge presenta un estudi comparatiu de les polítiques d’habitatge en diferents ciutats d’Europa i Amèrica: Amsterdam, París, Londres, Berlín, Nova York i Bogotà. L’estudi pren com a referència indicadors sociològics i demogràfics, la tipologia d’ajuts públics i els organismes creats per l’administració i la societat civil per gestionar tots els temes relacionats amb l’habitatge.

El regidor ha destacat la importància d’estudiar el model d’altres ciutats amb polítiques d’habitatge molt més evolucionades, per tal de conèixer experiències d’èxit i valorar quines mesures i instruments es poden extrapolar a Barcelona.

Alhora, Montaner ha defensat que les polítiques d’habitatge han d’aspirar a “la màxima diversificació possible” i aglutinar diferents àmbits d’actuació per part de l’administració, per exemple, fent un cens de pisos buits i aprofitant-lo per fer pedagogia amb els propietaris perquè els incloguin a la Borsa d’Habitatges de Lloguer.

 

Millorar la gestió, el finançament i les entitats

La catedràtica de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB-UPC) i directora de la investigació, Pilar García-Almirall, ha destacat l’enfocament interdisciplinari de l’estudi i ha resumit les principals lliçons derivades dels exemples analitzats, que es podrien aplicar a Barcelona per reforçar les polítiques d’habitatge.

En primer lloc, García-Almirall ha ressaltat la importància de les entitats d’habitatge, una figura molt estesa en alguns països europeus que permet diversificar els proveïdors d’habitatge assequible i les societats de naturalesa público-privada i, de retruc, ampliar les opcions d’habitatge i l’estoc de pisos disponible.

D’una banda, aquestes organitzacions sense ànim de lucre ofereixen un servei de proximitat i un assessorament professionalitzat; de l’altra, complementen la feina de les administracions en el proveïment, gestió i manteniment de l’habitatge social.

La directora de l’estudi també ha insistit en la necessitat de reforçar els sistemes de captació de finançament i ha posat com a exemple el cas de França, on existeix una banca pública els fons de la qual es destinen exclusivament a la gestió i construcció d’habitatges públics. A més, existeix la figura legal dels CIL, comitès interprofessionals de treballadors que destinen part del seu sou a la construcció d’habitatge social i poden gestionar la seva adjudicació.

A Amsterdam, l’existència d’un sistema automatitzat que controla els preus del lloguer (a través de l’Enquesta Anual d’Habitatge) permet  mantenir un llindar relativament estable i que les associacions hi intervinguin quan ho creguin adient.

Per a García-Almirall, la participació ciutadana és un element clau no només a l’hora de definir la planificació i les iniciatives dels governs, sinó també per ajudar l’administració en la implementació de les polítiques d’habitatge i fer-ne un seguiment que garanteixi la seva eficiència.

 

El problema d’una despesa pública inexistent

Per la seva banda, la directora de la Fundació Hàbitat 3, Carme Trilla, ha criticat que el percentatge del PIB destinat pel govern espanyol a les polítiques d’habitatge sigui pràcticament inexistent. Als països més avançats, la despesa pública en matèria d’habitatge se situa entre el 1,5-3% del PIB; a Europa, després de la crisi, ha passat del 1,1% al 0,8%, però a Espanya s’hi destina només un 0,08%.

Trilla ha expressat “una preocupació profundíssima” i ha lamentat que, al final, són les famílies les que han de compensar la manca d’inversió pública en un element fonamental del benestar social. “Aquest és el dilema: la incapacitat de les famílies per accedir i mantenir un habitatge davant l’augment dels preus”, ha declarat l’ex secretària d’Habitatge de la Generalitat.

En aquest sentit, Trilla ha assegurat que “la gran virtut” del parc públic d’habitatges és poder controlar-ne els preus, que l’administració marca per sota les tendències del mercat per garantir l’accés a un habitatge digne als sectors més vulnerables.

Comparteix aquest contingut