La Llei de l’habitatge deu anys després: una mesura pionera aplicada parcialment

10/01/2018 - 19:15

Habitatge. Els juristes Juli Ponce i Camille Mialot analitzen la regulació legal de l’habitatge amb motiu del desè aniversari de l’aprovació d’aquesta norma a Catalunya.

Quan es va aprovar al Parlament de Catalunya, fa exactament deu anys, la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge (LDH) es va considerar una mesura trencadora: era la primera norma integral sobre aquest àmbit que s’aprovava a Espanya i defensava el dret de la ciutadania a l’habitatge.

Encara avui es considera una referència a tot l’Estat. Malgrat això, el text original mai s’ha arribat a aplicar completament. Quin balanç es pot fer de la seva primera dècada de vigència? Com es pot desenvolupar aquesta norma en el futur?

Per tal de conèixer aquesta i altres lleis que regulen el dret a l’habitatge als països del nostre entorn, parlem amb dos experts: Juli Ponce, catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Barcelona i director de l´Institut de Recerca TransJus, i Camille Mialot, doctor en Dret, advocat especialista en Dret Urbanístic i Habitatge i professor a la facultat de Dret de Sciences-Po de París.

Ambdós juristes analitzen l’impacte que ha tingut la LDH, expliquen els motius pels quals no s’ha arribat a desenvolupar del tot i opinen sobre com s’haurien d’aplicar els mecanismes pendents d’implementar.

 

Una dècada d’aplicació de la LDH

“La llei va ser una revolució”, assegura Juli Ponce. Per això , segons l’expert, segueix sent un referent a tot l’Estat i altres comunitats autònomes estan desenvolupant legislacions semblants.

No obstant, la norma no s’ha aplicat totalment, malgrat que ja ha passat una dècada des de la seva aprovació: “és una gran idea que ha estat desconnectada en uns casos i que no s’ha desenvolupat en d’altres”, explica el director de l’Institut de Recerca TransJus.

“Tres anys després que entrés en vigor, el 20% de la llei va ser neutralitzat per un canvi legislatiu”, afegeix. La llei també preveia el desenvolupament d’una sèrie de normes que havien de precisar diversos aspectes sobre el dret a l’habitatge, moltes de les quals no han estat dictades.

En contrapartida, Ponce creu que l’aplicació parcial de la llei ha permès que es parli molt més d’habitatge, que s’implementin noves polítiques i que es comenci a lluitar contra els pisos buits.

També s’ha regularitzat l’adjudicació d’habitatges, que era “un àmbit d’arbitrarietat administrativa o directament de corrupció”, segons l’expert.

 

El mecanisme de solidaritat urbana

Durant el procés de redacció de la Llei del dret a l’habitatge catalana es van tenir en compte diverses normes de la regulació francesa. N’és un exemple el mecanisme de solidaritat urbana, que imposa per llei als municipis l’obligació d’oferir un percentatge determinat d’habitatge social. Si els municipis no compleixen els programes fixats, l’Estat els pot multar.

Aquest mecanisme no s’ha aplicat mai a Catalunya perquè va quedar afectat pel canvi legislatiu que va modificar la Llei del dret a l’habitatge.

En canvi, fa anys que s’aplica a França. Camille Mialot considera que els resultats d’aquesta mesura no són negatius al seu país, però reconeix que el sistema està provocant “una concentració d’habitatge social i una segregació urbana massiva”.

El problema, segons el jurista francès, és que “els municipis més rics no volen construir habitatges socials i es poden permetre pagar les multes” i l’habitatge públic s’està concentrant a les ciutats més humils.

L’expert considera que el sistema hauria de controlar aquest desequilibri: “s’hauria d’imposar la construcció d’allotjament social on no n’hi ha i aturar-la on ja n’hi ha massa”.

 

El dret a l’habitatge a França

Una altra norma vigent a França, l’anomenada llei DALO, és una referència a tot Europa. “Es considera la primera llei que va fer efectiu el dret a l’habitatge, va reconèixer que hi ha un titular d’aquest dret i va preveure un mecanisme per fer-lo efectiu”, explica Mialot.

La norma preveu que quan una família no disposa d’un habitatge o hi viu en condicions d’insalubritat, quan viu en un espai en condicions que no són dignes o està amenaçada d’expulsió i no troba solucions, pot fer una sol·licitud davant d’una comissió de mediació. Aquesta comissió ha de declarar si la unitat familiar és apta per rebre un habitatge públic.

Si l’Estat no li proporciona aquest habitatge dins del termini establert, la família té dret a interposar un recurs als tribunals, que poden multar l’administració responsable i obligar-la a proporcionar aquest habitatge a la família, a banda d’ indemnitzar-la pel perjudici patit.

 

El control dels lloguers

Tant a França com a altres països europeus existeixen normes de regulació dels preus dels lloguers. Mialot defensa l’aplicació d’aquest tipus de normes i creu que representen una mesura “factible i desitjable”. A banda d’impulsar “el dret fonamental a l’habitatge”, considera que poden contribuir a millorar l’economia perquè les famílies tindrien més recursos disponibles.

Aquestes normes de control s’han aplicat amb èxit en diversos casos. “A França ja havíem tingut lleis d’aquest tipus. Després de la Segona Guerra Mundial es controlaven els lloguers per l’escassetat d’habitatges”, explica Mialot.

Per la seva banda, Ponce afegeix que, a Espanya, la Llei d’arrendaments urbans del 1964 va establir un sistema de control de lloguers fins als anys vuitanta. “Encara avui, a Barcelona, hi ha pisos que es mantenen amb aquest sistema de lloguers controlats”, recorda.

Aquests casos són interessants, conclou Mialot, perquè demostren que el control dels lloguers pot funcionar “en alguns moments d’escassetat particular d’habitatges”.

 

El context europeu

Pel que fa a la regulació legal del dret a l’habitatge a Europa, Ponce aclareix que la Unió Europea no té competències formals en matèria d’habitatge: no existeix un marc comú ni cap regulació aplicable a tots els països. Per tant, “les solucions són nacionals i cada país adopta les seves en funció de la seva història, el seu marc jurídic, les seves forces polítiques…”, explica.

En general, se sol diferenciar el sud d’Europa respecte el nord. Segons el jurista català, els països del sud (com Portugal, Itàlia, Espanya o Grècia) tenen “unes polítiques públiques molt febles, una inversió molt petita en habitatge i un marc jurídic molt poc desenvolupat”.

A l’altra banda se situen els països del nord i del centre, incloent-hi França, que tenen “major tradició d’estat del benestar, destinen més recursos públics a l’habitatge, tenen una sensibilitat política més gran i un millor marc jurídic”.

 

El futur de la regulació de l’habitatge a Catalunya

Tenint en compte la situació actual, com es podria millorar la regulació de l’habitatge a Catalunya? Pel que fa a la LDH, el catedràtic de la Universitat de Barcelona subratlla que un primer pas seria “aclarir l’embolic” provocat pels canvis legislatius: “La llei del 2007 ha estat modificada per nou lleis posteriors i s’ha creat tal caos normatiu que ni tan sols els especialistes són capaços d’orientar-se”.

A banda d’això, Ponce considera que s’hauria de valorar per què s’ha obstaculitzat la llei, acabar d’aplicar-la i d’aquí deu anys avaluar com s’ha fet. “Crec que cal avançar pel camí obert per la llei i que hi ha marge per ser encara més incisius”, assegura.

Per últim, la legislació s’hauria d’adaptar a les noves circumstàncies i fenòmens que afecten el dret a l’habitatge, com és el cas dels habitatges d’ús turístic. “Això no es veia quan es va aprovar la Llei del dret a l’habitatge l’any 2007, la norma no està preparada per a aquesta situació i és un problema que caldrà abordar”, assenyala Ponce.

Comparteix aquest contingut