"Invertir en habitatge assequible té un alt retorn a nivell social i econòmic"

27/08/2018 - 14:05

Habitatge social. Entrevista a Cédric Van Styvendael, president de Housing Europe, la federació europea d'associacions d'habitatge que promou un habitatge digne i assequible en 24 països.

Housing Europe és la Federació Europea d’Habitatge Públic, Cooperatiu i Social. Més de 40 federacions estatals i regionals de 24 països treballen conjuntament per proporcionar habitatge assequible i de qualitat a persones de tota Europa.

Hem parlat amb Cédric Van Styvendael, el president de Housing Europe, per conèixer els reptes i oportunitats actuals i futurs de l’habitatge social.

 

Què és Housing Europe i què fa?

Housing Europe és una xarxa de 45 federacions estatals i regionals que acull 43.000 proveïdors d’habitatge en 24 països. Junts gestionen més de 26 milions de llars, aproximadament l’11% dels habitatges existents a Europa.

Els proveïdors d’habitatge social, públic i cooperatiu tenen una visió d’una Europa que proporciona un accés a habitatge assequible i de qualitat per a tothom, i que és sostenible a nivell social, econòmic i mediambiental. Per tant, no només ofereixen habitatges assequibles, sinó també altres serveis com l’atenció domiciliària, suport per a residents amb necessitats específiques, serveis addicionals per a llogaters, serveis de barri, etc.

 

A Barcelona i altres capitals europees cada cop és més difícil accedir a una llar. Quines són les principals amenaces del dret a l’habitatge a Europa? Quines són les raons d’aquestes amenaces?

Fa uns mesos, l’Observatori de Housing Europe va publicar The State of Housing in the EU, l’edició 2017 del nostre informe biennal sobre el sector de l’habitatge a Europa.

Segons les conclusions de l’informe, la recent “recuperació” dels mercats de l’habitatge està molt lluny de beneficiar tothom. Més concretament, l’habitatge s’ha convertit en la despesa més elevada per als europeus, els preus es mantenen a nivells molt elevats i això afecta de forma desproporcionada les persones amb dificultats econòmiques. 4 de cada 10 ciutadans europeus tenen dificultats per pagar el seu habitatge, segons indica l’Eurostat. A més, els preus de l’habitatge creixen més ràpidament que els ingressos a la majoria dels Estats membres, mentre que la desigualtat i l’exclusió habitacional augmenten.

L’estat de l’habitatge a la Unió Europea segueix sent un tema crític i la situació exigeix ​​un enfocament integrat que uneixi la voluntat política dels diferents governs, una planificació inclusiva a nivell local i innovació per part del sector de la construcció i la rehabilitació. No podem seguir enfocant les polítiques d’habitatge amb les eines del passat… En un procés que implica tants actors, els proveïdors d’habitatge públic, cooperatiu i social són la clau per desbloquejar el potencial de les nostres ciutats.

 

Quines mesures hauria de prendre la Unió Europea per defensar el dret a l’habitatge de manera més eficaç? I els governs estatals?

A la campanya Housing for All, dissenyada per abordar els reptes de l’habitatge a nivell global, vam identificar tres coses que cal fer ràpidament per deixar enrere la crisi en el sector de l’habitatge:

  1. Construir més habitatge públic, cooperatiu i social
  2. Augmentar la qualitat de les llars existents per fer que la transició energètica sigui justa i assequible
  3. Fer que les ciutats siguin més inclusives

La prioritat general dels governs hauria de ser allunyar-se de la mercantilització de l’habitatge. Tant si es fa a través de polítiques fiscals, de la planificació de l’ús del sòl o implementant polítiques d’habitatge més àmplies, les decisions han de respondre a les necessitats dels residents per aconseguir un habitatge adequat, assequible i segur, en lloc d’afavorir el mercat i assegurar els beneficis dels inversors.

Al final, l’accés a un habitatge digne és un dret humà bàsic. Invertir en habitatge assequible té un alt retorn a nivell social i econòmic, d’una banda perquè estalvia futures despeses sanitàries i, de l’altra, perquè millora la protecció dels grups vulnerables.

 

Quins casos de bones pràctiques es poden destacar a les ciutats o països europeus pel que fa a la promoció del dret a l’habitatge mitjançant lleis o altres projectes?

Jo més aviat preguntaria  com es pot promoure o reforçar el dret a l’habitatge? La solució ideal inclouria mesures legislatives com la inclusió del dret a l’habitatge dins la constitució de cada país, aplicar una estratègia d’habitatge que defineixi clarament el paper dels proveïdors, els grups destinataris i els mecanismes de finançament, però també la llei d’arrendament.

Aquesta última part és bastant important per evitar fenòmens que afecten Espanya en gran mesura, com els desnonaments massius. En aquest sentit, crec que la feina feta a través del projecte TENLAW cobreix una part important d’aquestes mancances a nivell europeu.

 

L’Ajuntament de Barcelona promou un operador d’habitatge públic-privat per construir habitatges de lloguer social o amb preus per sota del mercat. Quines són les experiències a Europa? És un model d’èxit?

Les associacions públicoprivades (PPP) no són gaire habituals a Europa. Sembla que els inversors privats no han trobat al·licients per invertir en el mercat d’habitatges assequibles per a la gent que més ho necessita, tot i que hi ha un retorn significatiu tant a nivell econòmic com social.

Quan es tracta d’incentius, l’equilibri és difícil d’aconseguir, ja que les PPP poden arribar a convertir-se en una càrrega per als pressupostos públics. També hi ha el risc d’aplicar les PPP per un període de temps limitat, per exemple 20 anys, després del qual els habitatges es posen a la venda al mercat lliure.

En general, crec que les PPPs tenen un potencial que encara està per descobrir i podrien acabar sorgint-ne molts més en els propers anys. Espero que Barcelona obri el camí…

 

L’Ajuntament de Barcelona demana al govern espanyol poder disposar d’eines pròpies per controlar el mercat de lloguer privat. Quines mesures s’han pres a Europa per controlar aquest mercat i quins són els resultats?

A Europa s’han aplicat mesures semblants a Alemanya, per exemple, que l’any 2015 va introduir el Mietpreisbremse (control de preu de lloguer). En algunes ciutats i regions específiques, quan es produeix un canvi de llogaters, el propietari no pot apujar el preu del lloguer més d’un 10% en relació al preu d’altres habitatges de característiques similars que es trobin a la mateixa zona. No obstant això, les noves construccions no estan obligades a complir aquesta normativa, i això provoca que costi més trobar un habitatge assequible a les zones més poblades.

En un principi, aquesta mesura es va introduir per un període de cinc anys. Ara bé, també va generar molts interrogants, perquè congelar els preus del mercat de lloguer no és una tasca senzilla. Els propietaris, per exemple, podrien renunciar a invertir en millores d’eficiència energètica si els lloguers es mantenen estables.

A París també s’han posat en marxa mecanismes similars, però això no va servir per convèncer el govern francès d’estendre les mesures a altres ciutats franceses. No hi ha una solució ràpida per als desequilibris en el mercat privat. Per això és tan necessari l’habitatge social, públic o cooperatiu, perquè ajuda a regular el mercat.

 

A Barcelona ​​s’està treballant una nova mesura perquè el 30% de les cases de nova construcció i els habitatges rehabilitats siguin protegits. Existeixen experiències similars en altres ciutats?

A França, uns 10 milions de persones viuen en HLM o habitations à loyer modéré: habitatges subvencionats per a persones amb ingressos inferiors a un cert llindar. Per llei, almenys el 25% dels habitatges disponibles a totes les ciutats han de ser HLM. Tot i així, a moltes ciutats en creixement la demanda d’habitatge social supera l’oferta. Per tant, aquest tipus de mesures van en la direcció correcta i moltes ciutats i països de la UE ja estan adoptant mecanismes similars.

 

Quin és l’impacte dels habitatges d’ús turístic dins el mercat de l’habitatge? Quines mesures es poden implementar per reduir aquest impacte?

Quan la versió digital de l’economia col·laborativa es descontrola, s’allunya del seu objectiu inicial:  promoure alternatives justes per a determinats problemes. Aquest és el cas dels habitatges turístics en destinacions tan populars com Barcelona. Moltes ciutats europees com Atenes, Viena o Berlín treballen per oferir opcions d’habitatge assequible als ciutadans locals, ja que no hi ha prou oferta i els preus s’estan disparant.

Alhora, quan els barris perden la seva identitat, això té conseqüències importants sobre la manera en què es viu la ciutat. Que la comunitat local se senti com si ja no pertanyés a la seva pròpia ciutat és un problema a llarg termini.

Pel que fa a les solucions, les dades són molt importants. Mantenir un registre és un primer pas indispensable abans de començar a examinar les condicions dels permisos i possibles limitacions. La regulació és important, però només si les autoritats locals tenen prou voluntat política per aplicar-la a través d’inspeccions i sancions. L’intercanvi de coneixement i experiències sobre quines mesures funcionen és fonamental i, en aquest sentit, Viena podria ser una font d’inspiració per als altres.

 

Barcelona fa un esforç molt important per promoure la rehabilitació, tant en edificis com en interiors d’habitatge. Fins a quin punt és important que les autoritats promoguin la rehabilitació residencial?

La inversió en rehabilitació és fonamental, sobretot quan es tracta d’edificis antics que configuren el teixit urbà. Aquests edificis ja no poden proporcionar una qualitat de vida adequada als seus residents i són poc eficients energèticament, per la qual cosa contribueixen a la contaminació urbana.

Les autoritats estatals i locals haurien de prioritzar la rehabilitació residencial. Les despeses derivades de la rehabilitació no s’haurien de considerar un cost, sinó una inversió amb un alt rendiment social i mediambiental.

 

Quins són els avantatges del cohabitatge com a model per accedir a un habitatge?

És molt evident que hi ha una tendència general cap a una manera de viure més col·laborativa, en comunitat. És una reacció natural de les persones davant la situació habitacional, amb habitatges cada vegada més petits i menys assequibles.

Avui dia, encara estem intentant encaixar les tipologies d’habitatges amb unes necessitats socials canviants: el canvi demogràfic és ràpid i la composició de les llars també està canviant. Així, sembla que la gent se sent més còmoda en entorns comunitaris. L’arquitectura moderna també ha començat a abordar aquest canvi de paradigma en els valors socials, els nous projectes d’habitatge fan més èmfasi en els espais comuns.

Les persones que opten pel cohabitatge desenvolupen una comunitat al seu voltant que els ajuda a abordar el problema de la soledat i l’aïllament, tan present en l’actualitat. Alhora, aquest model permet compartir les despeses però també les responsabilitats relacionades amb el manteniment, etc. Crec que l’habitatge col·laboratiu o el cohabitatge continuaran creixent en els propers anys i tindrà un gran impacte a nivell local.

Comparteix aquest contingut